Mondúber

Qualsevol teatre de qualsevol centre de qualsevol ciutat. Un artista que t’emociona d’una manera especial i cançons massa tristes. Pensaments forts, molt forts, quasi a crits. Una telefonada , un gest i una mirada, unes paraules que tremolen i somriuen i un bon desig. Un començament catastròfic amb una cançó que fa mal. Ja no hi ha possibilitat de remuntar. Sentir-se observada. Sentir el seu alè a sis files de distància. I gaudir, gaudir molt. És un teatre i està ple de gent. Son cançons precioses però molt tristes. No. Son cançons molt tristes però precioses. I el teatre ja no està ple, només hi som dos. Un final i un gran aplaudiment. I un retrobament. Un somriure amb paraules que no parlen i moltes mirades amb ulls que no miren però parlen. Un fins demà per favor. I un camí.